Ja molt farts del nacionalisme.

Un no es torna o deixa de ser nacionalista per molt que repeteixi una o mil vegades que ho és o que no ho és. Sabem que per a la dreta despanyola, nacionalista és tot aquell que tingui un sentiment d'adscripció nacional diferent al seu, mentre que per al nacionalisme català nacionalista és tot aquell que senti com a pròpia la bandera espanyola. No cal dir que ambdues definicions són estúpides, doncs no fan cap pas més enllà dels sentiments per a definir el nacionalisme, i amaguen allò que realment és injust i poc democràtic del(s) nacionalisme(s): La dimensió social en tots els àmbits dels projectes polítics que no tenen com a objectiu gestionar allò públic i millorar la vida dels ciutadans, sino dictar a la societat una identitat; construir una nació. Una de les coses més curioses és quan es parla d'Espanya com a estat plurinacional i, a continuació, es fa una llista de les nacions que la conformen per a, tot seguit, deixar anar com a evident la homogeneïtat de sentiment i d'identitat a cadascuna d'aquestes "nacions", per la qual cosa les polítiques de construcció de la identitat es converteixen en quelcom "neutral" i "evident dins de la entitat nacional", i sovint se'ls afegeix una gran dosi de contingut moral amb la història de que sóm una nació oprimida i el 1714 ens van robar les nostres llibertats. En múltiples àmbits, aquestes polítiques comporten un deteriorament de l'estat del benestar (atomització fiscal), una gestió millorable dels recursos públics o atemptats contra la igualtat i la mobilitat social (immersió), i per això em semblen insistenibles des d'un a perspectiva d'esquerres. La forma de mesurar normativament les polítiques que té el nacionalisme, aquella curiosa equació que diu descentralització=bo competències a l'estat=dolent, em resulta una perspectiva absolutament distorsionada per a les màximes d'igualtat i llibertat real que conformen el que jo entenc que és un ideari polític que valgui la pena. Que Espanya és un estat plural és totalment cert, però que aquesta pluralitat trobi la seva expressió en unitats homogènies que anomenem nacionalitats, nacions o territoris històrics és insostenible. Els idearis que propugnen un trencament entre dues d'aquestes "entitats" i que no han qüestionat mai els projectes de construcció nacional poden autoetiquetar-se com a no nacionalistes però, francament, em sembla poc creïble que sigui així